L’ANYELL QUE LLEVA EL PECAT, ENS GUAREIX DEL DESAMOR

Joan exclama: “Mireu l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món”. Un anyell no fa por. És mansuet i humil. Jesús és l’anyell, que identificat amb l’anyell dels sacrificis, ens mostra quelcom que capgira i revoluciona el rostre de Déu. El Senyor ja no demana sacrificis. El que fa és sacrificar-se ell mateix. Déu ve al cor de la nostra vida i es deixa tocar pel nostre sofriment, es compenetra amb la nostra desesperació. Quina gran consolació aquesta! És el pecat el que carrega damunt seu. No merament pecats, perquè  es refereix a aquella estructura profunda de la cultura humana que està posseïda per la violència i que és impel·lida, compulsivament, per una lògica destructiva, de mort. En una paraula que l’enfonsa en el desamor, que és indiferència, mentida, tancament,  fractura. Oh, la revolució de la tendresa del Papa Francesc, com la necessitem! La salvació és dilatació de la vida. El pecat és a les antípodes: una terrible atròfia del viure, una atròfia relacional! No hi ha lloc per ningú en el cor, ni per als germans ni per a Déu. Tampoc per als pobres ni que els tinguem sempre a la boca. Perquè toca. Avui hi ha una pregària a fer des del més profund del cor: Pietat, Senyor, per tanta presumpció i vanitat; Pietat per totes aquelles vegades que ens pensem saber-ho tot de tu i dels germans. Confessem humilment,  com Joan Baptista: “Jo no sabia qui era”!  L’Anyell ens introdueix en la humilitat i en la mansuetud. És una invitació a no restar en una relació superficial, sinó a poder dir, amb el salm d’avui: “Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat”.