LA POR AL DESCONEGUT, L’AMOR A L’ENEMIC

Després de les Benaurances Jesús presenta quatre antítesis amb la Torah de Moisès, de les quals avui l’Evangeli ens ofereix les dues darreres. És “la diferència” cristiana. La Llei és confirmada, però aprofundida i reinterpretada. “No us hi torneu contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”. ¿Passivitat morbosa del dèbil? De cap manera! És una iniciativa decidida i coratjosa, fins creativa! El cristianisme no és una religió d’esclaus que abaixen la testa i no reaccionen, és la religió de la creativitat de l’amor: reprèn la relació, perdonant, començant de nou. “Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen”. És a dir: “Si no ho feu així, us destruireu. La victòria sempre serà del més violent, del més armat, del més cruel”. Un aclariment: A la Torah no està escrit materialment que s’hagi d’odiar l’enemic, però sí que hi trobem textos que no només justifiquen l’odi per l’enemic, sinó que l’exigeixen, sobretot si l’enemic és sentit també com enemic de Déu. N’és un cas emblemàtic el Salm 139: “Senyor, ¿no he d’avorrir (odiar) els qui t’avorreixen (odien) i detestar els qui es rebel·len contra tu? Els avorreixo (odio) amb tota l’ànima, els considero enemics meus”. Jesús corregeix i completa, porta a plenitud. Mirant el que ara passa al món, alerta amb els governs que per aplacar les inquietuds de la gent, generen mentides que generen grans pors que generen grans homes forts! Aquests sembren odis. Com més poderós i intrigant sembli l’enemic, més elevat i heroic serà l’estatus dels qui s’atreveixin a declarar-li la gerra, a impedir-li l’entrada, a ser-ne desconfiats. En una paraula, els immigrants, i en general els musulmans, culpables de tots els nostres mals! “Nosaltres” i “ells”: l’estratègia d’atribuir-los uns trets que n’embrutin i difamin la imatge, de representar –los com a indignes de la nostra consideració i respecte i, així justificar la nostra indiferència. El Papa Francesc ens diu: “Demanem al Senyor que esborri el que queda d’Herodes en el nostre cor; demanem al Senyor la gràcia de plorar per la nostra indiferència, de plorar per la crueltat que hi ha en el nostre món, en nosaltres, també en aquells qui en l’anonimat prenen decisions socials i econòmiques que fan possible aquestes situacions tràgiques”.