DÉU ÉS PROVIDENT, PERÒ NECESSITA DE NOSALTRES

 “Ningú no pot servir dos amos: Si estima l’un, no estimarà l’altre (…) No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. El Senyor dels nostres cors és un de sol. Si els amos es multipliquen és perquè els creem, els fabriquem, i després els adorem i servim! És el que s’esdevé amb el diner, amb la riquesa: són un mitjà decisiu, fins imprescindible, de la relació entre els homes i els béns materials, però quan deixen de ser instrument, mitjà de servei, en fem un ídol. Per Jesús les coses materials en sí mateixes no són inútils i danyoses, el que denuncia és que esdevinguin una amenaça a la primacia de Déu en el nostre cor. La mirada de Jesús no és mera poesia, és contemplativa: ”Mireu els ocells que volen lliures pels aires (…) Mireu com creixen els lliris dels prats”. És un esguard agraït. Hem de comprendre que Déu no s’oblida de nosaltres, no ens abandona. Paraules bellíssimes avui a la lectura d’Isaïes:  “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”. La fe té tres passos: tinc necessitat, em fio, em confio, la qual cosa no ens ha de fer oblidar als humans que no som només natura, sinó que sobretot som cultura i, en conseqüència no podem caurem en el fatalisme, en la despreocupació, en el descompromís.

La Providència no ens empeny a viure passivament, sinó a abandonar-nos al seu Amor. És per aquesta raó que podem afirmar que la Providència té necessitat de les nostres mans per ser Providència en el món.

La solució no és feta de paraules, requereix fets concrets: «Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tinguessin vestits ni l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: “Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t”, però no li donés res del que necessita…».