LES LLÀGRIMES DE DÉU, FONT D’AMOR 

La Pasqua és a prop i l’Església ens fa meditar el gran signe de la resurrecció de Llàtzer, profecia de la resurrecció de Jesús. De Llàtzer sabem només que era el germà de Marta i Maria i que Jesús era amic seu. Perquè Amic és un nom de Déu. Sabedor de la seva mort, l’Amic pronuncia dues de les paraules més importants de l’Evangeli: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”. No diu pas: “jo seré la vida”, en un demà llunyà i descolorit, sinó ho sóc aquí, ara, en el present. “Jo sóc”. En un ordre: primer ve la Resurrecció, després la Vida. Nosaltres hem estat ja ressuscitats en el Senyor i ho hem estat de totes les vides apagades i immòbils, ressuscitats del no sentit i del desamor, que són la nostra malaltia mortal. El veritable enemic de la mort no és la vida, sinó l’amor, “l’amor és inflexible com la mort, la passió és forta com el país dels morts. Ni els oceans no són capaços d’apagar l’ amor” (Ct 8,6). La fortuna de llàtzer és l’amistat, la seva santedat és el setge de l’amor. Llàtzer, “surt fora”. Morirà una segona vegada, és veritat, però al davant ja s’obre de bat a bat una altíssima esperança. Algú que és més fort que la mort l’allibera –ens allibera- , li treu la bena dels ulls i la bena de velles ferides. Y Llàtzer neix de nou, com qui veu de nou la llum. Ens ho diu també a nosaltres avui, que en la foscor de l’ànima potser hem sentit una veu que deia: “ja no m’interessa res, ni Déu, ni amors, ni vida” Jesús ens revela que no estem sols i que també en la mort Ell estarà al nostre costat abraçant-nos. Cada u pot cantar amb sant Gregori Nazianzè: “Senyor Jesús, per la teva paraula tres morts han vist la llum: la filla de Jaire, el fill de la viuda de Naín i Llàtzer. Fes que jo sigui el quart!”. La mort cristiana no pot ser una dimissió ni una resignació. És la darrera ofrena. La vida és una suma de dons, i la mort és el darrer sumant que ens obre la Llum definitiva.