QUIN REGNE? QUIN REI?

 L’Evangeli ens diu què ens demana el regne de Jesús a nosaltres: ens recorda que la proximitat i la tendresa són la norma de vida també per a nosaltres, i a partir d’això serem jutjats. Aquest serà el protocol del nostre judici. És la gran paràbola del judici final de Mateu 25. El Rei diu: «Veniu vosaltres, beneïts del meu Pare; hereteu el regne preparat per a vosaltres des de la creació del món. Perquè vaig tenir gana i em vau donar de menjar, vaig tenir set i em vau donar de beure, vaig ser foraster i em vau allotjar, vaig estar nu i em vau vestir, malalt i em vau visitar, a la presó i vau venir a veure’m» (25, 34-36). Els justos contestaran: quan hem fet tot això? I Ell respondrà: «En veritat us dic que cada vegada que ho vau fer a un d’aquests, els meus germans més petits, a mi ho vau fer» (Mt 25, 40).

La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, sinó amb la imitació de les seves obres de misericòrdia a través de les quals Ell va realitzar el regne. Qui les realitza demostra haver acollit la reialesa de Jesús, perquè va fer espai en el seu cor a la caritat de Déu. Al capvespre de la vida serem jutjats en l’amor, en la proximitat i en la tendresa cap als germans. D’això dependrà el nostre ingrés o no en el regne de Déu, la nostra ubicació en una o en una altra part. Jesús, amb la seva victòria, ens va obrir el seu regne, però està en cadascun de nosaltres la decisió d’entrar en ell, ja a partir d’aquesta vida —el regne comença ara— fent-nos concretament proper al germà que demana pa, vestit, acolliment, solidaritat, catequesis. I si estimarem de debò a aquest germà o a aquesta germana, serem impulsats a compartir amb ell o amb ella el més valuós que tenim, és a dir, a Jesús i el seu Evangeli.