FUNDADOR DEL CP. SARRIÀ

Per entendre la figura de Mossèn Ignasi Armengou només cal rellegir la carta que va redactar per incloure-la en el llibre commemoratiu que es va publicar amb motiu del 50e aniversari de la fundació del nostre club, llibre editat l’any 2002. Ens explica que “li encanta la figura de la font amagada que es fa trobadissa per al caminant lassat i assedegat” i segueix: “la font es dóna del tot a qui se li acosta… jo he viscut el desig i la il·lusió de ser com la font amagada per a tots els qui de vosaltres us heu atansat a mi, i com la font no he retingut els vostres passos vers els ideals. La vida esdevé un campionat amb jugades a voltes encertades, a voltes fallides, per bé que l’important no és guanyar o perdre, sinó jugar net i honradament”. S’acabava acomiadant amb aquestes paraules: “Espero retrobar-me amb tots vosaltres al final del camí per poder-vos abraçar amb l’abraçada definitiva allà on res és moridor.”

Mn. Ignasi sempre ha estat una persona propera als joves de Sarrià, obert a tothom i sense cap mena d’apriorisme, suau en les formes i consistent en els seus capteniments i conviccions. Sempre apressat, rialler i sobretot a mà de tothom que li demanava quelcom. El recordem pels carrers del barri, amb la seva cartera negre adreçant-se a casa d’algun Sarrianenc amb dificultats, o proper al seu final per assistir-lo en els darrers moments.

Però aquí volem destacar una de les facetes transcendents en la tasca feta pel Mossèn en la vida del nostre barri de Sarrià i la que ens afecta directament a un munt de nois i noies, que per la via del Centre Parroquial i en el nostre cas concret, per la via del futbol, han trobat un canal per completar la seva formació a través de l’esport, del futbol. Perquè efectivament Mn. Ignasi Armengou va ser el fundador de la Secció de Futbol del centre Parroquial de Sarrià, el club de futbol que avui tothom coneix com “el CP”, juntament amb un grapat de joves pioners entre els que hi havia el nostre President Josep Calderó i que l’any 1952 van posar la primera pedra del que avui és el club de futbol més important de Sarrià, amb 25 equips de futbol, escola i veterans, que conformem un col·lectiu d’unes 500 famílies aproximadament, axó sense comptar els milers de joves que durant aquests seixanta- quatre anys d’existència del CP han fet esport gràcies a aquella iniciativa de Mossèn Ignasi.

Avui dia iniciatives com la del Mossèn i els seus companys pioners gaire bé son impensables perquè cada cop estem més aïllats en el nostre món virtual individual, i per tant aquells que tenim responsabilitats en la formació dels nostre joves hem de ser capaços de transmetre’ls la vigència i la transcendència de mantenir i millorar iniciatives tan reeixides i que són exemple de vida, com la que aviat farà seixanta-cinc anys van endegar junts els pioners sota el mestratge de Mossèn Ignasi Armengou.

Que per molts anys!

Secció de Futbol del C.P. de Sarrià.

EN RECORD D’UNA FELIGRESA DE LA  NOSTRA PARRÒQUIA

Un diumenge d’abril, fa més de cinquanta anys, Mossèn Ignasi Armengou em va batejar, en la  nostra Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià.

La imatge de Mn. Ignasi, caminant pels carrers de Sarrià, forma part de records preuats de la meva infantesa. Així, recordo que entre els 7 i els 10 anys, durant les vacances escolars, acompanyava l’àvia Eulàlia a missa i la mare a comprar. Si passàvem per la plaça, que aleshores s’anomenava “Plaza del Duque de Gandía”, era molt possible que ens creuéssim amb Mn. Ignasi, en la mateixa plaça o en el carrer Major.

Tinc present la seva figura inconfusible, com en una instantània, us la podria dibuixar: no massa alt, sotana fins als peus, cartera a la mà, mirada endavant, tonsura al cap, si feia fred barret, pas ferm i àgil, saludava sempre i generalment mantenint el pas. Encuriosida,  un dia vaig preguntar a la mare: Mn. Ignasi sempre té pressa? Ella em va explicar que segurament portava Nostre Senyor a algun malalt, per això no es podia aturar.  Ara, amb ocasió d’aquesta nota, el meu padrí, en Miquel  Àngel,  m’explica que  està molt agraït a Mn. Ignasi per les visites a l’àvia Emília, a qui no vaig arribar a conèixer, acompanyant-la en el transcurs de la seva malaltia.

Naturalment, com a feligresa, vaig rebre l’Eucaristia de les seves mans i el Sagrament de la Reconciliació. Conservo viu el record dels seus consells que, com si els sentís ara,  pronunciats amb veu clara i pacient, posen so a imatges  de la meva adolescència.

Moltes gràcies Mn. Ignasi!

Montserrat González i Creus

EN RECORD ELS AMICS DEL JAS

Benvolguts :

Els amics del JAS hem tingut la sort de compartir amb Mn. Ignasi com la “font que es dóna del tot a qui se li acosta” disposat a ajudar a tothom, vestit sempre amb la seva sotana, però amb un pas ferm i la seva maleta a la mà, quan es tractava d’anar a visitar algun malalt. Una de les seves passions, l’amor a la natura i a les muntanyes venerades i regalades, que alcen els seus fronts altius en els  nostres estimats Pirineus…

La seva coneguda passió per la natura, pels cims escarpats que sovint vam pujar plegats, i sobretot el seu entusiasme per viure la vida animada per l’Esperit, va quedar ben palesa en l’himne que va composar pel JAS, un regal que hem entonat les diferents  generacions de joves al llarg dels anys:

“Quan clareja la nova albada / emprenem el camí que mena vers el cim de la vida / amb voluntat ben decidida / la mirada clavada a l’infinit. / Prou sabem que la ruta és dura / però al fons del cor hi batega l’impuls de la certesa / és la fe que l’ha ben encesa / per seguir les petjades del Crist. / Som joventut ferma i alegre / que somriu contemplant del món l’esclat d’eterna bellesa / mai farem ni un pas enrere / per l’embranzida del nostre encís / mai farem ni un pas enrere / pit i fora caminem amb delit/”

Amb aquest bonic himne, de qui ha estat el nostre consiliari “de fet” , sempre al nostre costat, bon company de travessa i  amic, resumeix la seva filosofia de vida, que també hauríem de fer nostra.

 Moltes són les experiències màgiques úniques i irrepetibles que hem tingut la sort de viure al seu costat: les hores de cants on ens va ensenyar belles cançons que de tant en tant entonem amb els nostres amics o els nostres fills… els focs de camp compartint vivències i anhels… les nits estelades i encisadores… les travesses i excursions vers els cims imponents on regna la quietud…  han marcat la personalitat de molts de nosaltres. Ben segur que mai no oblidarem les pregàries a trenc d’alba – que any rere any ens preparava amatent- i les magnífiques misses de campament en un marc natural de bellesa incomparable, que elevava el nostre esperit tot recordant la immensitat del Bon Déu, les experiències de caritat atenent malalts i necessitats del nostre barri estimat i les innombrables converses i confessions amb ell fins altes hores de la matinada, passejant al costat de l’Església de Sarrià o amb els paisatges pirinencs de fons.

 Toni Marcas

 Joventut Alegre de Sarrià , JA

 ELS CERCLES D’ESTUDIS:

Potser, més d’un es podria preguntar cóm s’ho feia Mn. Ignasi per connectar amb els joves durant casi 50 anys, quan paradoxalment amb la seva aparença, vestint sempre la sotana no ho podria semblar.

Als Cercles D’Estudis de Mn. Ignasi hi havia quelcom  d’atractiu que feia que els joves hi trobessin un interès en participar-hi:

– Potser el primer d’atractiu era el que la franja d’edat dels joves coincidís en el període en que descobreixen el mon exterior a la família, quan els joves cerquen referencies externes al pares o a l’escola.  Ens referim a edats entre el 15 i fins els 25 aproximadament, es a dir, des de l’inici del camí cap a la maduresa personal fins a una edat en que, amb estudis o feina s’iniciaven en el mon laboral.  No cal oblidar també que van haver-hi molts joves que interromprien la participació al fer el servei militar.

-El segon aspecte que feia atractiu Els Cercles d’Estudis, va ser l’adaptació constant a uns temps tant canviants, sense por a quin fos el tema a debatre, i per tant, un lloc a on els joves podíem proposar i cercar opinions i punts de vista diferents als que podien trobar en el seu entorn habitual.

Per entendre-ho, fem un recorregut ràpid dels 50 anys d’activitat dels Cercles D’estudis.

Es vàrem viure canvis de vertigen: des de a una postguerra, amb una església preconciliar dels anys 50, que inicia una transformació profunda en el Cocili als inicis del 60 i un entorn històric convuls que continua amb el Maig del 68 i que segueix accelerant la transformació social, política i religiosa tot entrant als 70. No oblidem com els anys 70  varen sacsejar profundament al jovent pels canvis polítics i socials,  arrossegant la conseqüent transformació cultural, de llibertats i religiosa. Enmig d’aquesta barreja era també freqüent veure un Mn. Ignasi actuant en ajuda de tants joves, anant si calia a les comissaries a preguntar per algun jove estudiant que potser havia estat detingut, intentant fer-li entendre al comissari que l’alliberes per que era un “bon noi” i que havia tingut la “mala sort” d’haver-se trobat enmig d’una càrrega policial o unes corredisses amb un paper a la mà. Els 80 amb l’ensurt del 23F, el país estrena un socialisme que obre noves esperances i interrogants amb un final d’enfonsament o transformació del comunisme a nivell internacional. També a l’Església van aparèixer canvis, amb el Papa Joan Pau II, sorgit de la Polònia comunista que va deixar la seva empremta Post-Conciliar i fent aparèixer moviments  de jovent arreu del mon.

Què hi feia Mn. Ignasi als Cercles d’Estudis ?.  Doncs acollia als joves per que poguessin parlar obertament sobre tot el que els inquietava en cada moment en un entorn de diàleg, reflexió i seguretat (fins casi els 80 eren prohibides reunions de debat), adaptant-se a allò que interpel·lava a cadascun en particular. Amb un període tan convuls i a la vegada tant apassionant, no podia restar indiferent a tantes qüestions de difícil resposta. No ens podem imaginar la quantitat de inquietuds i preguntes sobre què fer, com fer, com entendre-ho, quina tenia que ser la actitud davant la vida personal i social ?… generades durant aquell final de segle XX que provocà canvis de vertigen.

Mn. Ignasi no era el que diríem “un savi” que tingues resposta per a tot el que es preguntava, però ens ajudava a descobrir el punt central de Cercle de la nostra vida personal: el punt “centre” del Cercle on s’hi apunta el compàs perquè dibuixi tot girant i tanqui el Cercle en forma coherent i circular. Sense un Centre no es pot tancar el Cercle. Tanmateix, sense un Centre fix a on fer girar el compàs de la nostra vida, podríem anar donar voltes fluctuant com una serpentina que va voleiant d’un costat a l’altra segons bufa el vent i les circumstàncies al llarg de la vida.

Mn. Ignasi ens anava ajudant a descobrir aquest centre que el tenim tots nosaltres, cadascú té el seu, i a trobar-lo a dins nostre, a cercar-lo cada dia i en cada un dels molts moments de la vida… d’alegria, de tristor, de dubte o de joia. Aquest centre del Cercle de la nostra vida que ens va fer descobrir tenia un nom: “Jesús” , el d’ara, el de dins de cadascú, no pas aquell Jesús històric o anecdòtic o inclús antiquat que es diu que va viure fa 2000 anys, personatge potser inclús folklòric i potser ja tant llunyà o aliè a la nostra vida.

El Jesús que ens ajudà a descobrir Mn. Ignasi és aquell Jesús que per escoltar-lo o qüestionar-li inquietuds has de fer-ho en el silenci. Es el Jesús que et parla des de dins, no et ve des de fora, que no et diu que jutgis al altres, sinó que primer els estimis i abans i només, si pots, et jutgis a tú mateix. Es el jesús que sovint està tan amagat endins nostre, que el perdem de vista o no el sentim,  barrejat fàcilment dins del desordre del calaix de sastre de la nostra vida, a on l’hem aparcat ja no recordem ni  quan, o potser abandonat, per si de cas ens interpel·lés enmig dels nostres negocis o interessos personals i ens desbaratés el nostre muntatge i els èxits immediats terrenals si escoltant-lo haguéssim de ser una mica més coherents amb el que Ell ens demana.

El Jesús que ens va ajudar a descobrir Mn. Ignasi en els Cercles D’Estudis és aquell Jesús tant discret que ni molesta,  i si vols inclús el podem ignorar… i a demés no notem tampoc res tangible si ens oblidem d’ell…, però es a la vegada tant atén amb tú que es desviu i viu amb tú si tú vols viure amb ell, encara que ni sàpigues com fer-ho.

Es el Jesús que quan l’estimes, fa cantar el Gall tants cops com calgui durant la vida, i si no et fas el sord, el cerques com Pere tornant cap a Ell, perquè l’amor pot més que la buidor interior d’abandonar-lo. Quan t’estimes tant o més a tú i als teus propis èxits, en soroll de la teva vida no hi ha Gall que canti que te’l pugui fer sentir, tal com li va succeir tristament a Judes amb el seu negoci a costa de mercadejar amb el mateix Jesús, per a la seva dissort.

Mn. Ignasi ha sigut simplement un exemple discret d’allò que ens demana Jesús: ser presents enmig del mon, sense engalanar-nos com si fóssim homes i dones importants per dissimular que l’hem amagat en el nostre calaix de sastre interior, a on l’hem abandonat o silenciat i oblidat per sempre per tal de ser ven vistos pels altres.

Mn. Ignasi en els Cercles no feia sermons autoritaris, donava les explicacions que ens ajudaven a troba aquest Jesús. No et deia com fer-ho si ho feies bé o malament, sinó, que t’aconsellava que escoltessis la consciencia i miressis de llegir La Paraula o escoltar-la, tot pregant per saber com actuar cada dia, per tal de comportant-nos tal com ho faria el mateix Jesús si hi fos en el teu lloc i davant aquelles mateixes circumstàncies.

I desprès de trobar-lo què havíem de fer?. Doncs ens va ensenyar el què vol dir aprendre a mirar el món amb el ulls del mateix Jesús, a escoltar als altres com Ell, a caminar per a on caminava Jesús, a estimar els homes i dones com els estimava Jesús, a curar, a consolar, a compartir la joia o la tristesa, a compartir el pa, el sostre , el vi o les riqueses materials o espirituals, a portar la creu si calia o a fer de Cirineu ajudant a portar la dels altres,…. i especialment a no imposar als altres, sinó respectar la llibertat dels altres com a bé més preuat que Déu estima del ser humà, la llibertat d’opinar, de pensar, d’actuar, de creure o no creure, de discrepar i la de respectar, de la mateix manera que ho faria avui i aquí el mateix Jesús.

En resum, podem dir que Mn. Ignasi ha acompanyat a tantes generacions, avui potser no tant joves, a evolucionar des de un coneixement de un Jesús infantil, basat en una Fe incipient, cap a una maduresa de la Fé, que intenta sense defallir, i a pesar de les imperfeccions, que Jesús sigui el protagonista de la nostra vida. I tot això a canvi de cap mèrit nostre.

Mn. Ignasi ens ha regalat la manera de rescatar del nostre propi i desordenat calaix de sastre interior el Jesús, per que ens acompanyi en la nostra vida i estalviar-nos haver donar voltes en va fins trobar-lo, durant i al final del nostre camí.

“… Qui sap si potser en el camí de la teva vida hi va també Jesús. Mira de descobrir-lo. T’estima. I si fas així, digues-li: QUEDA’T AMB MI en la nit de la vida.”  (Mn. Ignasi: Cercles D’Estudis any 2012).

Un que va ser un jove de Cercles D’estudis als anys 70.

EL MOSSÈN, AMB EL SEU AFABLE SOMRIURE

Fins als peus sotana negre,

la cartera sempre a mà,

caminant sovint de pressa

i amb tothom bon tarannà.

Just aquesta era la imatge

del Mossèn per tot Sarrià,

part formava del paisatge

que tan bé s’hi va adaptar.

Convençut fou partidari

de donar ajut celestial

a la gent pobre del barri

i visites als malalts.

D’ell recorden molt bé encara

els que en foren batejats

i talment com si fos ara

els que en varen ser casats.

Molt amant de la natura,

implantà les excursions,

amb les quals va tenir cura

        del grup JAS i ses cançons.

       De futbol, el CP funda,

amb el Pitu president,

on pels joves molt bé impulsa

santa fe i divertiment.

Els veïns que el vam conèixer,

gaudirem d’un gran llegat,

com herència a tots ens deixa:

amor pur i humilitat.

La Parròquia tota plena,

mostra el nostre sentiment:

del comiat: una gran pena,

 del que ha fet: agraïment.

Amb el temps la vida acaba,

mes un cas és del tot clar,

el Mossèn des d’avui passa

a la història de Sarrià.

I com que excelsa conducta

ha estat sempre el seu anhel,

té guanyat sense cap dubte

    el lloc més bonic del cel.

                                                                                                                                              Frederic Bou.

COM ENS ESTIMAVA I COM L’ESTIMÀVEM.

Mn Ignasi Armengou ens va deixar dijous 26 de gener, a tres quarts de cinc de la tarda als 95 anys. Gran home. Molt gran.

Tot i que podria estar fins demà parlant de les virtuts del Mossèn, vull fugir dels típics panegírics. No crec que a ell li agradés que ara recordéssim totes les seves virtuts, que n’eren moltes, doncs per sobre de tot, era un home molt humil.

Prefereixo explicar, més que com era, què transmetia. Més que com era, com ens sentíem la família del Jas quan gaudíem de la seva companyia, i per tant del seu exemple. Val a dir que el Mossèn tenia moltes famílies, però els membres del JAS ens sentim molt orgullosos d’haver-ne estat una d’elles. Una gran família que va estar al seu costat durant gairebé 40 anys.

Què sentíem, potser us preguntareu? Al seu costat sentíem comprensió quan li explicàvem que ens fèiem grans i no acabàvem de trobar el nostre lloc en el món, al seu costat sentíem amor quan ens trobàvem sols, perduts, sense rumb, al seu costat sentíem comprensió quan no enteníem el perquè de segons quines coses que passaven al món, que ens passaven a nosaltres, al seu costat sentíem alegria quan cantàvem i rèiem, i molt, amb ell (tenia un gran sentit de l’humor), al seu costat sentíem optimisme quan ens deia que la vida era dels joves i que els joves eren el futur i el motor del món, al seu costat teníem ganes d’esforçar-nos quan el veiem treballar de valent; ja gran, al seu costat enteníem què era el sacrifici i l’esforç, quan sabíem que es llevava amb l’albada per començar a fer les seves tasques de capellà.

Però per sobre d’això al seu costat sentíem amor, ens sentíem estimats, molt estimats. El Mossèn ens estimava i al Mossèn l’estimàvem.

Prova d’això és que d’ençà que ens vam assabentar del seu decés, els missatges no van parar. I sabeu quina era la frase que més corria? Com ens estimava i com l’estimàvem. Com Jesús, que va morir estimant i estimat.

El Mossèn amb el seu testimoni va intentar viure amb l’amor com a base de la convivència humana, de la família i de la societat. I creieu-me, ho va aconseguir. El seu exemple ens anima a pensar que l’amor segueix essent possible i que pot ser el remei a tantes i tantes situacions injustes que seguim vivint,  tant a escala individual com social.

Mossèn, gràcies per ser com era. Gràcies pel seu exemple. Gràcies per l’amor que ens va donar.

Mossèn, com deia el Miquel Escuder el dia del seu decés, ara ja és feliç del tot en trobar-se amb el seu Senyor, per qui vostè va donar tota la seva vida.

Mossèn, al cel sigui. ACS.

Marta Royo.

A MN. IGNASI ARMENGOU, CAPELLÀ, GERMÀ I AMIC

Als 17 anys en vaig quedar orfe i el rector de la parròquia de Sant Vicenç,  Mn. Enric Colet em va acollir, com a germà o familiar adoptiu, a viure a la rectoria. Jo portava vàries activitats parroquials i així és va arrodonir el cercle per poder viure una vida completa. Ho dic de tot cor: vaig ser molt feliç.

Doncs bé, amb aquesta situació vaig conèixer l’estil i el tarannà de vida de Mn. Ignasi Armengou, el sacerdot humil, auster, molt piadós, entregat als joves, amant de la natura (aquelles Misses per les rodalies dels Pirineus) i entregat plenament a la  nostra Església diocesana.

Jo dormia a l’habitació que hi havia al costat de la de Mn. Ignasi. Us puc dir quelcom del ser i fer: s’aixecava a les sis del matí i el primer que feia era resar “maitines” del breviari, tot seguit a la dutxa al safareig que hi havia al petit terrat, tant a l’hivern com a l’estiu amb aigua freda. A continuació celebrava la Santa Missa i desprès feia un esmorzar frugal i començava les seves activitats programades que podien ser: reunions del CP Futbol, de Cercles d’estudis, visites als malalts, etc. No hem d’oblidar que era un imant de la joventut de Sarrià, la seva cooperació amb la Joventut Alegre de Sarrià, el JAS, el grup del PIXIXIS on nois i noies es reunien amb ell, on la meva dona estava amb ells, i de les seves parròquies com a rector.

Els menjar a l’entorn de tots els que formàvem part de la família parroquial eren moments agradables i relaxants; ell era molt sobri, mai es passava en res, sempre una mica menys.

Essent rector de Sant Bartomeu de la Quadra i Santa Creu d’Olorde es dedicava amb gran entrega a les necessitats pastorals. Tenia temps per a tothom, però sobretot cuidava molt la pregària. Haig de mencionar la Rierada i la petita parròquia que va fer edificar a Vallpineda

Batejos, comunions, casaments, enterraments…, en totes aquestes celebracions feia una predicació acurada que anava directa al cor dels assistents. A veure, què més puc dir d’ell? ERA UN HOME DE DÉU.

Per cert, el seu lema era: “qui predica i no practica no edifica ni una mica”.

Tot el que us he manifestat és un breu i esquifit resum de la vida d’un HUMIL I GRAN CAPELLÀ.

Dono gràcies al Bon Déu per haver conegut  un Sacerdot tan exemplar. Gràcies Mn. Ignasi Armengou.

Víctor Busto.

El Rector de Sta. Creu d’Olorde i de Sant Bartomeu.

Us parlo en nom de la feligresia de mossèn Ignasi a Santa Creu d’Olorde, Sant Bartomeu de la Quadra, La Rierada, Vallpineda i a la vila de Molins de Rei. Can Busquets i Can Portell  en un extrem, Can Rabella i Can Tintorer en l’ altre. I ben al mig, Can Castellví, on darrerament hi celebràvem les conferències quaresmals. I sense oblidar la seva estimada estació de La Floresta, d’on cada diumenge mossèn Ignasi iniciava els quatre quilòmetres a peu fins a la capella de La Mare de Déu del Roser de La Rierada. Tampoc deixarem de recordar aquelles misses aplec a l’ermita de La Salut del Papiol, les emotives misses de campanya a “Els Pinetons” o el darrer Jubileu plegats a la Catedral basílica de Barcelona.

Va ser el 2008 però, ja amb mossèn Xavier, quan els barris de muntanya passem a formar part de la comunitat interparroquial de Molins de rei, ja que abans érem petits centres de culte vinculats a Sarrià. I han estat més de 50 anys d’estimació mútua, tres o més generacions amb mossèn Ignasi. Jo personalment recordo amb molta tendresa aquells concursos de pessebres, les colònies amb el JAS, les excursions a Montserrat a peu, les visites al Principat d’Andorra a casa la Maria, les excursions a les Fonts del Llobregat a Castellar de n’Hug o els pastorets de Sarrià entre d’altres. La resta ja us podeu imaginar si coneixíeu mossèn Ignasi, la seva fe s’encomanava i el seu altruisme també. Mai ens va descuidar. Sempre l’hem tingut al nostre costat. Mossèn pregui per nosaltres que nosaltres també l’encomanarem a Déu. Gràcies en nom de la seva feligresia del Baix Llobregat per fer-nos més bones persones i més bons cristians.

Joan Ricard Mercier

ELS CERCLES D’ESTUDIS

La formació cristiana de joves

Parlar de formació cristiana sempre requereix estar preparat i ser sincer i coherent, que són qualitats que no abunden. La fe no només depèn de la intel·ligència de la persona, sinó que també és una actitud davant la vida que transfigura la persona. Els que són així de veritat són realment envejables, i així era mossèn Ignasi.

Ell va comprendre la importància que té la formació antropològica dins l’Església, per forjar persones de caràcter, i va donar una resposta generosa a aquesta necessitat dedicant-se especialment als joves, però també procurant una formació permanent al llarg de la vida.

Convençut que la pastoral passa per una sòlida educació en l’humanisme cristià, adaptada a cada persona atenent la seva edat i cultura, mossèn Ignasi va organitzar els seus cercles d’estudi. Així, responent a la proposta dels nostres pares, no va tenir cap inconvenient a organitzar un grup de nens i nenes, de 10 a 12 anys, quan tot just acabava la catequesi preparatòria de la primera comunió, que estaria enfocat a preparar la confirmació per després continuar fins a l’etapa universitària, postuniversitària, professional, de pares de família, sense solució de continuïtat.

Els cercles d’estudi consistien en l’anàlisi de textos o de qüestions on no sols intentàvem donar respostes, sinó també formular noves preguntes i enriquir així el tema.

Durant el curs, es programaven també xerrades, pregàries de preparació de Nadal i de Setmana Santa, juntament amb un recés anual. Tot aquesta activitat anava acompanyada d’excursions i festes privades.

Al llarg dels anys, ens van proveir d’una sòlida formació cristiana, encaminada a facilitar la posada en pràctica dels principals manaments de la llei de Déu: estima Déu i el proïsme. Si bé són un missatge de gran generositat, també ho són d’una gran exigència.

Tinc consciència d’haver experimentat, d’una manera sincera i profunda, el seu testimoni, en una època especialment mancada de referents. Per això, el llegat de mossèn Ignasi m’acompanya al llarg de la vida, en què procuro fer honor del seu consell: “Petja fort la terra per on passes, deixa-hi senyals segurs per als qui demà, com tu, faran ruta vers un mateix ideal.”

Eulàlia Genescà