HOMILIA  DE MN. MANEL, EN EL SEU COMIAT DE SARRIÀ.

FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER, 7 D’OCTUBRE DE 2017

         Evangeli de la Visitació i del Magnificat

 

M’enamora l’evangeli de la Visitació que se’ns acaba de proclamar. Una vegada més hi descobreixo gestos i paraules que m’arriben molt endins. M’admira la decisió de Maria de pujar a la muntanya, la seva pressa. Porta dintre les seves entranyes virginals  l’Infant Jesús i camina decidida vers la casa de Zacaries i Elisabet. Maria dedica la seva primera visita als dos ancians. Els vol fer ben propera la presència de Jesús. La seva cosina Elisabet, en una edat en la qual l’esterilitat és la nota dominant, també ha vist acomplert el seu desig. Em meravella aquest encontre, que protagonitzen les dues dones. Un protagonisme que s’allarga a totes les dones. Les dues mares són profecia de la primera paraula de Déu: la vida. Primeres profetesses del Nou Testament, l’una porta dintre el Salvador, i l’altra el Precursor. Primer encontre de les mares. Primeríssim encontre dels fills encara no nascuts. M’enamora i em meravella.

En aquestes setmanes del meu estrenat ministeri a Figueres m’ha passat pel cap que devia ser la tramuntana la que empenyia Maria i l’urgia a caminar de pressa. Josep Pla diu que la Tramuntana és “fresca i sana”, i afegeix, “cerca els cels rutilants d’una prodigiosa bellesa”. ¿No és l’evangeli de la Visitació d’una rutilant bellesa? Fa pocs dies, el diumenge 24 de setembre, dia del meu aniversari, a les 6 de la tarda, també jo, amb molta altra gent, vaig pujar la muntanya per a participar en la “Missa sobre l’Ampurdà”, que presidí el bisbe Francesc, en un lloc que contemplàvem la plana ampurdanesa, tan rica en olivars i en el conreu de la vinya, però amb boscos que foren devastats fa uns anys per un foc sense aturador. El panorama era impressionant. Darrera nostre, el contrapunt de la gran presó construïda fa poc temps, on hi són reclosos 800 presos. En la festa de la Mare de Déu de la Mercè, “alliberadora de captius”,  pregàrem per aquests germans. Tot just arribàvem a la cloenda, i ens sobrevingué el capvespre amb una posta de sol que convidava a l’acció de gràcies, al silenci, a la contemplació. Els raigs travessant els núvols, enrogint-los,ens oferiren l’ espectacle d’un cel ampurdanès que ens omplia de serenor i de pau, en uns dies tan moguts.

Tornem ara a l’Evangeli. Elisabet exclama: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”. Només una dona amb l’Esperit Sant dins seu és capaç que la primera paraula, en nom fins i tot de Zacaries, closos els llavis per la mudesa, sigui una “benedicció”. Avui, en la festa del Roser us convido a pronunciar, com a primera paraula una benedicció. Bene-dicere, dir una paraula bona. Beneïm  la història de les confraries del Roser a la nostra Vila i a tot Catalunya. Beneïm la tradició mercedària de la nostra Ciutat. Tinguem una sola paraula pel germà, pel veí, per la família, pels avis, pels petits, pels joves: “et beneeixo”, veig el bé que hi ha en tu, el bé i la llum, el bon gra que creix en tu, enmig de la zizanya. Et beneeixo i m’atanso a tu. Sense enveja, sense convertir-te en un rival, sense caure en l’enemistat i l’escarni, sense malparlar de tu. Amb Elisabet podem repetir la profecia sobre Maria: “Que siguis beneïda”, que puguis pacificar la nostra terra, la nostra Església, la nostra gent. Que conciliïs els germans enemics, que facis ressorgir nous Abels, que als nous Cains els recondueixis a l’amor.

Una paraula, finalment, sobre el Magnificat. ¿No us en adoneu que la pregària de Maria, el seu Magnificat, no ha nascut en la solitud, en l’aïllament? El càntic de Maria és precedit d’una abraçada, neix en un espai d’afecte, en l’esdeveniment d’un encontre. Fins i tot podem dir que brolla en la dansa, en el salt joiós del petit Joan en el si de la seva mare. La proximitat de Jesús omple d’alegria.  El Magnificat és tot ell travessat per la gratitud envers un Déu enamorat. Només podem pronunciar la unitrinitat de “Déu” des de l’enamorament. Per 10 vegades Maria repeteix: És Ell, és Ell qui omple, és Ell que esguarda els petits. És Ell! És Ell qui resisteix els poderosos, els corruptes, els opressors. És Ell qui enalteix els humils. Aquest Déu enamorat ens dóna la capacitat d’inflar les veles del respecte, de la dignitat, les veles dels vaixells que són  les nostres famílies, la nostra convivència, el nostre poble. En Ell posem la nostra esperança, en el vent del seu Esperit que ha fet de Maria model i consol per a tots. El Magnificat és a les antípodes dels llenguatges tòxics dels que anem tan servits pels mercats mediàtics.

Contemplem el nostre Retaule del Roser. Preguem davant aquesta meravella, els misteris del Rosari. Tots. Inclosos els de dolor.  Els he viscut al llarg de tants anys. No els esborrem de la nostra memòria col·lectiva. Gràcies per tot el que he rebut dels germans meus preveres, de Mn. Raimon i Mn. Salvador, per esmentar els més pròxims. El nou Rector, Mn. Salvador,  ha dut a terme durant el seu primer any nombroses obres de restauració i neteja i ha endegat nous projectes. No para. L’Església està neta com una patena. I jo mateix, després d’aquest darrer any, estic força restaurat. Gràcies per aquesta comunitat a la qual he servit amb amor i que tan pacient s’ha mostrat amb mi. Gràcies, Beat Pere Tarrés. Demà tarda, Mn. Pere Alavedra, rebrà l’orde sacerdotal, amb tres joves més a la Basílica de la Sagrada Família. Que el Dr. Pere Tarrés et sigui, germà i amic, model de vida sacerdotal. Invoco la seva intercessió per tu, perquè siguis un bon pastor.

 

Mn. Manel