EL PASTOR ENAMORAT, QUE ES DÓNA

                         “Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler”.

No és doncs, el bon pastor, com Jesús, el qual crida les ovelles pel nom, i les fa sortir. És un lladre. Jesús, però, no és només el bon pastor sinó que es la “Porta”, aclarint no  és  “la porta” del recinte, sinó la porta de les ovelles. Aquestes poden entrar i sortir amb tranquil·litat. Una porta al servei de les ovelles, una porta oberta a un espai sense límits. Hom pot pensar. ¿no és massa pretensiosa un aital afirmació? I el discerniment s’imposa: quants han vingut abans d’Ell, amb la pretesa de ser pastors enviats per Déu: molts, però eren lladres i bandolers, estranys, “vinguts per robar” i sacrificar. La seva denúncia, però, no deslegitima els autèntics pastors enviats per Déu –des d’ Abraham fins als profetes, cosa que comprengué magníficament Ignasi d’ Antioquia en una carta. Crist és la porta del Pare, a través de la qual han entrat Abraham, Isaac, Jacob ,els profetes, els apòstols de l’Església” . És la Porta d’accés al misteri insondable del Pare, font de la Vida i l’Amor al qual Crist ens fa possible entrar, perquè és un pastor enamorat, que no ens porta d’un recinte a un altre, de les institucions del vell Israel a nous esquemes millors, i menys encara a una teoria espiritual o a una ideologia. El seu Evangeli conté la resposta a la fam de vida que ens portem dintre, conduint-nos als pasturatges eterns, en una migració inacabable vers la Vida. I ens va al davant, perquè no es un pastor que crida o amenaça per fer-se seguir, sinó un pastor enamorat de la nostra humanitat. Avui, diumenge del Bon Pastor el nostre esguard s’adreça a la necessitat que no manquin aquests pastors a l’Església. Preguem intensament per les vocacions sacerdotals i religioses. Una Església sense la presència del sacerdot que, en nom de Crist, i en la persona de Crist, celebra l’Eucaristia, risca de convertir-se en un monument a la història de l’art, sense vida.